“Els infants per mi són el motor que mourà el món en el futur”

Em dic Anabel Pérez Chacón, tinc 24 anys i sóc la coordinadora de lleure de l’Escola Montnegre, a la Batllòria, Sant Celoni. Em considero una noia molt afortunada ja que gaudeixo a tope de la meva feina. Els infants per mi són el motor que mourà el món en el futur, per això és vital i importantíssim guiar-los en el camí, i de quina millor manera que amb experiències relacionades amb el lleure.

– Quina és la teva funció a Prat Actiu?

A dia d’avui la meva funció a Prat Actiu és la de coordinar les activitats de lleure que duem a terme a l’Escola Montnegre, com extraescolars i casals. A més a més, també tinc comunicació directa amb l’AMPA i els pares dels infants.

 

– Com vas conèixer Prat Actiu? Sabies qui som?

Ho vaig fer l’any passat, doncs l’AMPA de l’Escola Montnegre va contactar amb l’empresa per poder dur a terme el casal d’estiu. Jo estava apuntada a la borsa de treball del poble i en Pere Guijarro va rebre el meu currículum. La situació en realitat va ser un pèl graciosa, quan em va trucar per fer l’entrevista i em vaig assabentar que l’empresa era del Prat i havia d’anar fins allà; “Ostres, una mica lluny no?” va ser el primer que vaig pensar . A l’hora de l’entrevista em va donar la sensació de que en Pere era un home serio i jo (normalment riallera) estava molt nerviosa perquè volia la feina, era perfecte, ja veus, que millor que a l’escola del meu poble. En realitat vaig estar nerviosa fins que em va trucar per donar-me el SÍ!

Des d’aquell moment tot ha estat genial, sento què com a treballadora he connectat amb l’empresa, i que en Pere, realment, no és tant serio, només quan s’ha de ser! I val a dir també que la distància no ha suposat cap problema.
– Què et sembla un projecte com Prat Actiu?

Crec que necessitava trobar un projecte com el de Prat Actiu per poder desenvolupar-me i evolucionar com a treballadora en l’àmbit de la coordinació. Penso que tenen idees molt fresques, adaptades, divertides i molta implicació amb allò que creuen i fan.
– Com és Sant Celoni, i quines activitats desenvolupem allà?

Sant Celoni és una població d’uns 18.000 habitants. És molt tranquil·la i amb molta naturalesa que l’envolta (Montnegre i el Montseny). La gent, en general, és molt fidel a Sant Celoni, al seu comerç, a les seves instal·lacions, les seves festes, etc.

La Batllòria és un poblet situat a 5 quilòmetres i té al voltant dels 1200 habitants. Té una única escola municipal (l’Escola Montnegre), a la que assisteixen els infants del poble i de les urbanitzacions del voltant.

Nosaltres proposem dur a terme les diferents activitats de lleure a l’escola Montnegre: el bon dia i el bona tarda (acollides), extraescolars diferents com art attack, cuina, dansa, piscina i anglès; tallers per pares i fills,, activitats per a pares/mares com pot ser ioga i casals de nadal, setmana sant i estiu.

– Què és el que t’ha portat a treballar i a formar-te en el lleure?

Vaig començar la meva formació en el lleure per casualitat. Buscava feina i vaig decidir fer el curs de monitora. A partir d’aquí, em vaig adonar que els infants/adolescents m’apassionen i que jo, en certa manera i molt sovint, els apassiono a ells. Mica en mica no només em vaig adonar que m’agradaven els infants, sinó també organitzar, programar, gestionar, planificar…  Així que vaig fer el curs de Directora i més endavant el Grau Superior d’Educació Infantil, ja que sempre he tingut predilecció per la franja d’edat de 0 a 6 anys. I no penso deixar de formar-me, ara mateix estic molt interessada en diferents cursos d’educació emocional i sobre diversos àmbits com l’autisme.
– Ja ha passat Sant Jordi, però sabem que has escrit un llibre, parla’ns d’aquesta experiència tan personal que has plasmat.

“Què sents quan no sents res” és la novel·la juvenil escrita per en Víctor Panicello, amb col·laboració de 13 joves que em lluitat contra un trastorn alimentari (bulímia, anorèxia, afartaments, vigorèxia,…) i volíem explicar al món sencer la veritat sobre aquestes malalties, la cara oculta de la moneda que ningú percep. Ha estat una experiència màgica, molt enriquidora i de la que m’emporto uns records únics.

El treball conjunt ha estat el millor, posar-nos d’acord, expressar-nos i respectar-nos, però sobretot sentir-nos recolzats els uns pels altres. La novel·la narra la història d’una noia i de les persones que l’envolten, relacionant-ho tot amb les malalties.

Penso que hauria de ser un llibre per llegir sobretot a la secundària, ja que molts adolescents, pares i inclús professors podrien sentir-se recolzats i entendre més sobre el problema.

Molta sort, Anabel!